“Criterios y métodos de intervención en las bóvedas de la mezquita de Bab-Al-Mardum o ermita del Cristo de la Luz”. En ROMERO RABADÁN, A. (coor) Mezquitas en Toledo, a la luz de los nuevos descubrimientos. Los monográficos del Consorcio 5. Toledo: Consorcio de la Ciudad de Toledo, 2010, p. 153-168. ISBN-13: 978-84-613-398.
Desde un primer momento, a través de la observación directa de las bóvedas, ya se deducía la presencia de tres tipos de morteros de yeso o estucos, correspondientes a tres etapas diferentes. Las superficies de yeso aparecían cubiertas por pátinas de color ocre-pardo, que localmente se ocultaban bajo enjalbegados de color blanquecino. En algunas zonas, muy limitadas se detectaron restos de policromía roja y negra. Para el estudio y caracterización de los materiales se organizó una campaña analítica con unos objetivos bien precisos y una elecció meditada de los puntos de toma de las muestras. Como punto de partida no se planteó en ningún momento, la eliminación generalizada de los morteros añadidos….
“Soportes para la limpieza química de la piedra” y “Métodos químicos de limpieza y restauración de la piedra” en GISBERT AGUILAR, J. (coor) La tecnología láser y otros métodos de limpieza y restauración de materiales pétreos. Cuadernos Arbotante nº 1 . Zaragoza: Libros Pórtico, 2010, p. 45-78. ISBN: 978-84-7956-078-2.
El objetivo de la limpieza, desde el punto de vista de la conservación, es la eliminación de cuanto pueda causar deterioro en el material lapídeo: sales solubles, escasamente solubles o incrustaciones insolubles, ataques biológicos, estratificaciones de materiales aplicados intencionadamnete, sin relevancia, o que hayan perdido su funcionalidad; y debe ser limitada a esto, respetando policromías y pátinas naturales y también el estrato superficial del material lapídeo. Entre los métodos de limpieza química de la piedra se encuentran aquellos que se sirven de materiales de soporte para favorecer el contacto de los productos químicos con la superficie, nos referimos a la limpieza mediante apósitos con materiales absorbentes y a la limpieza con productos en suspensión en un gel.
Més informació dialnet.unirioja.es
“La restauració del Crist crucificat de l’ermita de la Sang de Sagunt” en Setmana Santa Saguntina. Sagunt: Majoralia de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist. 2008, p. 227-256. Dipòsit legal: V-468-2008.
L’ús social de les obres d’art que són objecte de devoció, ha produït en la majoria dels casos importants canvis estilístics i transformacions. A partir del Renaixement i fins el segle XIX moltes imatges gòtiques foren arraconades; altres foren fortament intervingudes i repolicromades, per a adaptar-les al gust de l’època o per a ocultar el seu deteriorament. L’obra d’art ha de ser entesa com una unitat i ha de ser acceptada amb totes les modificacions estètiques que haja tingut al llarg de la seua història, per això, la supressió d’alguna d’estes transformacions ha de ser considerada a priori una excepció.
En el cas de l’escultura policromada l’estudi de correspondència de les policromies és imprescindible abans de prendre qualsevol decisió. Es tracta d’una anàlisi de les successives capes observades basada en el mètode arqueològic, que té com a finalitat determinar el número de policromies, l’estat de conservació en què es troben i l’extensió que ocupen en la peça, així com la tècnica d’execució i els detalls decoratius. Els resultats es recullen en una carta de correspondència i es documenten gràficament.
AMIGÓ, V – CEBRIÁN. E. “Restauración de un conjunto escultórico metálico de Mariano Benlliure” en Ciencia y Tecnología para la Conservación de Matrices de Grabado Calcográfico. Actas del Simposio. Madrid: Fundación BBVA, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Calcografía Nacional, 2005 pp. 11-36. ISBN. 84-96515-04-4.
Poco después de la muerte de Vicente Blasco Ibáñez, el 28 de enero de 1928, gran parte de la sociedad valenciana manifestó la voluntad de trasladar los restos mortales del escritor a Valencia. Atendiendo a este deseo, el Ayuntamiento de Valencia promovió en 1931 la realización de un monumento funerario, por suscripción popular, para el que se creó en 1933 un Comité Pro-traslado. El Ayuntamiento encargó al Arquitecto Mayor Javier Goerlich Lleó el proyecto para la realización de la cripta, el mausoleo y el jardín valenciano, de los que se coloca la primera piedra el 28 de enero de 1935, aniversario de la muerte del escritor. La obra escultórica fue encargada por el Ayuntamiento de Valencia a Mariano Benlliure a principios de febrero, y el artista la entregó a la ciudad el 29 de abril de ese mismo año.
AMIGÓ, V – CEBRIÁN. E. “Estudio analítico para la intervención de un grupo escultórico en latón del siglo XV: San Martín y el pobre” en Investigación en Conservación-Restauración. Actas del II Congreso del GEIIC. Barcelona: Museu Nacional d’ Art de Catalunya, 2005, p. 409-416. ISBN: 84-8043-154-7.
El grupo escultórico, atribuido a Pieter de Beckere, fue encargado en Flandes por Vicent Penyarroja en 1494, para ser situado sobre la puerta mayor de la iglesia valenciana de su advocación. Constituye una de las piezas mas significativas de la escultura flamenca en España. Esta formado por cuarenta piezas de latón ensambladas al modo de los talleres de Tournai y pesa 1461 Kg.
El motivo que ha impulsado el estudio analítico del San Martín y el Pobre, es la necesidad de someter la pieza a un proceso de restauración que todavía no se ha llevado a término.
Una de las mayores incógnitas planteadas en esta primera fase ha sido la caracterización de la aleación, el estudio de las técnicas metalúrgicas y la composición de la pátina. Comprender las características y el estado de la superficie subyacente a los estratos de corrosión son cuestiones clave para saber donde detener la limpieza. Por otra parte, la identificación de los productos de corrosión y de los depósitos de superficie nos dará la información necesaria para determinar las causas de alteración, escoger los métodos de intervención adecuados, el tratamiento de inhibición y proponer las condiciones para la conservación preventiva.
Més informació ge-iic.com
dialnet.unirioja.es
“Algunos aspectos técnicos sobre el estuco de yeso en la escultura barroca: la Sacra Conversazione atribuida a Nicolás de Bussy” en Nuevas aportaciones al estudio del escultor barroco Nicolás de Bussy. Murcia: Consejería de Educación y Cultura. Archicofradía de la Preciosísima Sangre de Nuestro Señor Jesucristo, 2005. p. 75-88. ISBN: 84-609-6172-9.
En las técnicas artísticas se entiende por estuco cualquier decoración bidimensional o tridimensional que esté formada por una masa que tenga como componentes principales el yeso y la cal, solos o mezclados en proporciones varias y con la posibilidad de adición de otras sustancias. Las características de la masa dependerán de la función del estuco y del aspecto final deseado. Por la complejidad de su composición la literatura artística nos ofrece un recetario muy variado según el periodo, el ámbito geográfico y la práctica individual.
Més informació dialnet.unirioja.es
“La conservació-restauració d’escultura al Museu de Belles Arts de València: criteris i metodologia d’intervenció en els materials lapidis” Saó, 2004. Monogràfic 34. p. 23-26. Dipòsit legal: V-2161-1976 I.
Els béns culturals són un llegat insubstituïble al qual la societat atorga un particular valor estètic, històric, espiritual, científic i tècnic. Per conservació-restauració s’entén una sèrie d’operacions que tenen com a finalitat preservar la integritat material dels béns culturals per a garantir que el seu missatge siga transmès a les generacions futures. Els principis de mínima intervenció i alteració, així com la no eliminació dels aspectes que constitueixen la identitat històrica i estètica de l’objecte, han de ser respectats durant la programació i la pràctica de les operacions per tal de no interferir en el seu significat.
“La restauració de la imatge” en ESTEVE I BLAY, A. (coor) Coronació de la Mare de Déu del Rebollet. Oliva: Ajuntament d’Oliva, 2003 p. 79-87. ISBN: 84-607-7824-X.
La decisió de sotmetre la peça a un procés de conservació–restauració ha estat motivada fonamentalment per dos aspectes: les degradacions que es manifestaven a través de les erosions, clivells i pèrdues de policromia que eren nombroses a la superfície de la peça, i d’una altra banda l’important canvi formal que l’escultura havia patit.
Oculta sota el mant, la perruca, les corones i les arracades, la imatge no podia ser apreciada en la seua totalitat, el Xiquet no es veia encara que apareixia coronat, i l’alçada total estava modificada. Però pel que fa a aquest aspecte, un pas important havia estat donat abans d’ingressar la peça al Museu de Belles Arts de València, els elements que cobrien la imatge, havien estat retirats amb la possibilitat plantejada de no tornar-los a posar. Sense els mants l’obra oferia una visió que donava a entendre a través de les llacunes la superposició de diverses repolicromies, l’última de les quals cridava l’atenció per la falta de qualitat de la seua execució.
“Soportes para la limpieza química de la piedra” y “Métodos químicos de limpieza y restauración de la piedra” en GISBERT AGUILAR, J. (coor) I Jornadas de Caracterización y Restauración de Materiales Pétreos en Arquitectura, Escultura y Arqueología. Zaragoza: Universidad de Zaragoza, 2002 p. 49-66. ISBN: 84-600-9796-X.
Entre los métodos de limpieza química de la piedra se encuentran aquellos que se sirven de materiales de soporte para favorecer el contacto de los productos químicos con la superficie, nos referimos a la limpieza mediante apósitos con materiales absorbentes y a la limpieza mediante productos en suspensión en un gel. A las materias absorbentes y tixotrópicas que intervienen en estos métodos les llamamos productos auxiliares, pues son los que favorecen la manipulación de los productos primarios usados en la limpieza.
“La restauració” en Sant Vicent Màrtir al femer. València: Generalitat Valenciana. 2000. Dipòsit legal: V-198-2000
L’escultura que representa a Sant Vicent Màrtir al femer és un alt relleu, els volums del qual arriben en alguns punts a separar-se totalment del fons, creant formes quasi exemptes. Les notícies indiquen que l’obra està realitzada en alabastre de picassent. L’observació de les característiques macroscòpiques del material lapidi pareix confirmar aquesta dada; es tracta d’una pedra d’aspecte translúcid en la qual predomina la coloració melada, encara que també te vetes terroses i núvols blancs. La descripció coincideix en gran mesura amb la realitzada per Cavanilles i a més, és fácilment comparable amb l’aspecte d’altres monuments valencians realitzats amb pedra de les canteres de Ninyerola.
“La restauració de la Mare de Déu del Rebollet” en Cabdells. 2000, núm. 2. p. 113-126. ISBN: 84-607-1586-6.
Tota intervenció pràctica sobre una obra d’art sacra ha d’estar basada en el respecte als valors espirituals que inspiraren la seua gènesi i que han estat conservats al llarg del temps. La seua autenticitat està lligada al missatge original, a les tradicions dels nostres antecessors, a la història i a les vides de tots els que han pregat i preguen davant d’aquesta imatge. El conservador-restaurador de front a una peça com la Mare de Déu del Rebollet no pot ignorar la responsabilitat que implica intervindre sobre la seua matèria. Les decisions han de ser escrupolosament valorades, sempre consensuades i recolzades per la informació recollida al voltant de la imatge, des de tots els punts de vista possibles.
Més informació dialnet.unirioja.es
“La restauració” en Sarcòfag de Vicente Blasco Ibáñez. València: Generalitat Valenciana. 1998. Dipòsit legal: V-4815-1998.
El sarcòfag de Vicent Blasco Ibañez es una peça creada per a formar part d’un complexe monument funerari. Segons el projecte, l’obra escultòrica havia d’estar inclosa al bell mig de l’espai arquitectonic del mausoleu disenyat per Javier Goerlich Lleó. El sarcòfag de bronze i els elements de marbre que el sostenen, situats damunt de una gran llosa de granit, tancaven la cripta que contenia el feretre amb el cos del difunt. El visitant podia itinerar al voltant de l’obra i també observar-la zenitalment, desde una balaustrada que ocupava el centre de l’espai del mausoleu.
Com objecte fos, pertany a la categoria d’exemplar autèntic únic amb model reservat. En aquest grup s’inclouen freqüentment els bronzes monumentals a partir del segle XVII.
Com objecte fos, pertany a la categoria d’exemplar autèntic únic amb model reservat. En aquest grup s’inclouen freqüentment els bronzes monumentals a partir del segle XVII.
Més informació worldcat.org
“Obres restaurades” annex en CARBONELL, A-BLASCO CARRASCOSA, J.A. Vicente Beltran Grimal en el centenari del seu naixement. València: Generalitat Valenciana, 1996 p. 133-139. ISBN: 84-482-1401-3
Breu informe de tres de les obres restaurades amb motiu de l’exposició dedicada a l’escultor Vicente Beltran Grimal en el Museu de belles Arts de València, comisariada per Amparo Carbonell.
Beltran Grimal va ser president de la Junta de Protecció del Patrimoni Artístic Valencià i va treballar estretament amb Josep Renau qui, en qualitat de Director General de Belles Arts coordinava les tasques de salvament del patrimoni artístic de l’estat espanyol. Per la seua implicació en evitar la desaparició del patrimoni artístic valencià Beltran Grimal va ser represaliat en 1939.